Què està passant amb Veneçuela? T'ho expliquem amb 2 llibres clau.

Els darrers dies, la notícia del segrest de Nicolás Maduro i les explosions a Caracas impulsades per Donald Trump  han tornat a sacsejar l’escena internacional.

Poc després de l'atac, el president dels Estats Units reivindicava l’operació com un “assalt espectacular”, informant que Maduro havia estat traslladat fora del país i seria jutjat a Nova York per presumptes delictes relacionats amb el tràfic de drogues i armes, assegurant que pretenia “dirigir” Veneçuela fins a aconseguir “una transició segura i adequada” i controlar el negoci petrolier. 

Un fet que encaixa en una llarga tradició d’intervencions imperialistes nord-americanes a l’Amèrica Llatina i arreu del món, que s'han desplegat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, en una gran estratègia imperial amb l’objectiu de dominar el món.

Més enllà del soroll mediàtic emergeix una qüestió: fins on arriba el dret d’una potència a intervenir en la sobirania d’un altre país? Per entendre què ha passat —i sobretot per entendre per què ha passat— cal aixecar la mirada més enllà del titular immediat.

Et recomanem dues lectures que exposen com les ambicions dels polítics nord-americans per aconseguir el domini global han donat forma a una hegemonia que posa en perill la supervivència de la resta del planeta: Hegemonia o supervivència de Noam Chosmky i Cop d'estat d'Stephen Kinzer, que posa noms, dates i països a aquesta lògica a Cop d’estat. Des de Hawaii fins a l’Iraq, passant per l’Iran, Xile o Cuba, el llibre traça un segle d’intervencions nord-americanes destinades a enderrocar governs incòmodes. 

Hegemonia i intervenció 

El segrest d’un president per assegurar el control d’un país ric en recursos estratègics, amb un mínim desgast mediàtic i militar, és la manifestació més recent de la forma com Washington ha exercit la seva hegemonia. A Hegemonia o supervivència, Chomsky analitza com els Estats Units han aplicat una estratègia global per assolir el domini mundial. La unilateralitat, el desmantellament d’acords internacionals i l’ús del terrorisme d’estat són pràctiques recurrents que busquen mantenir una hegemonia sense rivals.

Chomsky descriu com els interessos econòmics i la política militar es combinen per crear un sistema on la supervivència política de la resta del món queda subordinada als objectius dels Estats Units. L’atac contra Veneçuela i el control del petroli confirmen aquesta lectura: una qüestió de domini global i control de recursos.

Patrons històrics de derrocament

Cop d’estat, de Stephen Kinzer, posa noms i dates a més d’un segle de derrocaments de governs incòmodes per Washington, des de Hawaii fins a l’Iraq, passant per l’Iran, Xile o Cuba. Kinzer mostra que la intervenció nord-americana segueix patrons reconeixibles: identificar un govern que no sigui “dòcil”, desacreditar-lo a través de narratives oficials, pressionar sectors militars interns i, si cal, intervenir directament per controlar recursos estratègics.

L’operació de Veneçuela sembla la culminació d’aquests patrons. Des dels intents de canvi de règim amb Juan Guaidó fins a la retenció de reserves d’or i els bombardejos selectius previs, fins a la intervenció directa amb segrest i control del petroli, s’ha aplicat un manual que Kinzer documenta amb sorprenent precisió: els Estats Units enderroquen governs incòmodes i s’asseguren que el país funcioni segons els seus interessos.

Llegir Chomsky i Kinzer després d'aquest episodi és conèixer patrons que es repeteixen contínuament: la combinació de pressió política, narrativa mediàtica i acció militar directa com a eines per garantir l’hegemonia. L’episodi veneçolà confirma que les lliçons d’aquests llibres no són teòriques, sinó pràcticament predictives: la política internacional nord-americana sovint segueix esquemes constants, i entendre’ls és clau per interpretar el que està passant.