L’habitatge com a front de lluita global

L’habitatge ha deixat de ser només un àmbit domèstic per esdevenir un dels principals camps de batalla política, social i econòmica del segle XXI. Arreu del món, però especialment a les grans ciutats, es viu una ofensiva creixent contra el dret a viure dignament. Més que una crisi puntual o una simple descompensació de l’oferta i la demanda, ens trobem davant d’un procés de transformació estructural que ha convertit el sòl urbà i els habitatges en actius especulatius dins d’un mercat financer globalitzat.

Avui en parlem de la mà de Jacob Stringer és investigador especialitzat en habitatge i moviments socials i membre del London Renters Union, de qui recentment hem publicat el seu llibre ‘Llogateres,uniu-vos’, que ens permet entendre i analitzar un dels reptes més urgents del dia d’avui. 

A Catalunya: 

El llibre analitza la crisi de l’habitatge com a fenomen global, però fa especial incís en el que està passant a casa nostra. Us donem algunes dades: 

• A Catalunya entre 2013 i 2023 el preu del lloguer s’ha encarit un 30,2%, mentre que els sous han pujat un 3,5%, segons dades de l’INE.

• Un jove d’entre 16 i 29 anys que vulgui emancipar-se en solitari hauria de dedicar avui el 102,3% del seu salari. 

• A 2021, el lloguer social representava un 1,25% del total dels 2.989.357 habitatges que s’utilitzaven com a primera residència a Catalunya, lluny del 8%. 

A Barcelona: 

La crisi s’ha fet particularment visible a Barcelona, on la combinació de pressió turística, inversió especulativa i manca de regulació efectiva ha derivat en una situació insostenible. Segons dades recents d’El Periódico (2024), la ciutat ha passat de tenir poc més de 80 pisos turístics fa dues dècades a superar els 10.000 actuals, una mutació urbana que ha empès milers de veïnes a abandonar els seus barris per manca d’accessibilitat als preus. La rendibilitat de llogar a turistes, com demostrava ja el 2015 un estudi de l’Ajuntament, superava de llarg la del lloguer habitual: en només deu dies es podia guanyar el mateix que en un mes sencer amb un contracte tradicional.

L’habitatge com a eina d’acumulació de capital 

Però el fenomen no és només local. Com alerta l’activista i investigador Jacob Stringer, l’habitatge s’ha convertit en una eina central d’acumulació de capital. El seu llibre Llogateres, uniu-vos! parteix d’una mirada global per analitzar com el capital financer –a través de fons com Blackstone, Vanguard o BlackRock– ha penetrat el mercat immobiliari a gran escala. 

Aquest procés, conegut com a finançarització de l’habitatge, ha desconnectat el valor dels habitatges del seu ús social, convertint-los en simples productes d’inversió, amb conseqüències devastadores per a la classe treballadora.

Ho analitzem: 

🔹 1. “El model globalitzat dona lloc a una desigualtat creixent”

La interconnexió econòmica i comercial a escala mundial– ha beneficiat de manera desproporcionada les classes altes (grans empresaris, inversors, fons d’inversió) mentre que la classe treballadora sovint ha patit les conseqüències: sous estancats, deslocalització d’empreses, retallades socials, etc.

🔹 2. “Això és el factor comú a tot arreu, que ha portat a l’acumulació de capital de les classes altes”

A tot el món, les elits econòmiques han acumulat grans quantitats de diners. Però aquests diners no es poden quedar “parats”; busquen rendibilitat. Per això volen invertir-los en alguna cosa que doni beneficis.

🔹 3. “Aquests diners no tenien on anar perquè no hi havia indústria per a invertir-hi, bàsicament, perquè es va traslladar a la Xina”

La deslocalització industrial —empreses que abans estaven a Europa o als EUA i ara són a la Xina o altres països amb mà d’obra barata— ha fet que les opcions d’inversió en sectors productius (com la indústria) disminuïssin als països d’origen. Per tant, els inversors han buscat alternatives més rendibles.

🔹 4. “I llavors s’han acabat traslladant, malauradament, a les nostres cases, perquè han decidit que eren un bon lloc per a invertir-hi”

Això vol dir que el capital acumulat per les elits ha anat a parar al mercat immobiliari. És a dir, han comprat habitatges com a actius d’inversió, no pas per viure-hi. Això ha fet pujar els preus, perquè les cases es converteixen en objectes de lucre, no en béns d’ús. Això encareix el lloguer i l’accés a l’habitatge per a la població general.

El nou concepte de “sensellarisme”

Com a resultat, segons Jacob Stringer, dona lloc a un nou tipus de sensellarismes, que es produeix, més enllà de dormir al carrer, quan no es té un habitatge amb condicions dignes:

• Massificació: moltes famílies  vivint sota un mateix sostre, o gent que viu als sofàs dels amics, sovint a llarg termini. 

• Haver de viure a quilòmetres de la teva ciutat o lloc de feina 

• Habitatge temporal: canvis de contracte cada mesos o increment del lloger, que et fan sentir que psicològiament no tens casa.

Moviment de resistència: sindicalisme 

Com explica Stringer en una entrevista amb VilaWeb, “el moviment sindical de llogateres s’ha creat amb la idea que necessitem un moviment per l’habitatge que sigui anàleg al moviment obrer”. És a dir, organitzar-nos col·lectivament allà on vivim per defensar drets que han estat sistemàticament desmantellats.

I això és exactament el que ha començat a passar. La manifestació per l’habitatge del novembre de 2024 a Barcelona, amb més de 126.000 assistents, segons La Directa, va marcar un punt d’inflexió. Convocada pel Sindicat de Llogateres, va articular demandes clares: reducció dels lloguers un 50%, contractes indefinits, regulació efectiva dels preus i expulsió dels fons voltors. L’èxit de la convocatòria no només demostra la magnitud del problema, sinó també el creixent suport social a les solucions comunitàries i de base.

Aquest gir també es reflecteix en altres ciutats europees i americanes. A Berlín, el moviment Deutsche Wohnen & Co enteignen va aconseguir posar sobre la taula l’expropiació d’habitatges a grans fons; a Nova York, els sindicats de llogateres han liderat vagues de lloguer massives; i a Buenos Aires, col·lectius com Inquilinos Agrupados han promogut canvis legislatius per protegir els drets de les inquilines.

Canvis en marxa? 

A Catalunya, malgrat la recent llei estatal de l’habitatge i l’ampliació del nombre de municipis amb regulació de preus, les mesures continuen sent parcials i, sovint, escapçades per la lentitud o inacció institucional. Mentrestant, els desnonaments per lloguer han repuntat i cada cop més famílies dediquen més del 40% dels seus ingressos a pagar el sostre on viuen, xifra molt per sobre del límit recomanat per organismes internacionals.

En aquest context, llibres com el de Stringer ofereixen una eina útil per entendre les dinàmiques globals que hi ha darrere la crisi i per explorar estratègies de resistència. Sense caure en receptes màgiques, l’obra proposa formes d’organització pràctica, des de vagues de lloguer fins a xarxes d’assessorament mutu, tot emfatitzant la necessitat de generar poder popular per recuperar un dret convertit en mercaderia.