⌛En 2 minuts | Cas DGAIA: El negoci de la caritat i la complicitat dels governs

De què parlem quan diem ‘filantrocapitalisme’?

Ens referim al model en què les elits econòmiques —persones molt riques, grans empreses o fundacions— canalitzen recursos (sovint diners provinents de beneficis privats o exempts d’impostos) cap a projectes socials, educatius o de salut. Concretament, el que Filantrocapitalisme denuncia és la finalitat d’aquestes pràctiques: no és el benestar comú, sinó l’obtenció de poder, influència i legitimitat social. I, sovint, el lucre directe o indirecte.

Aquest model també ha estat adoptat i impulsat pels governs, que, sota el discurs de la col·laboració publicoprivada, han externalitzat serveis socials essencials, convertint el dret en mercaderia, i la vulnerabilitat en oportunitat de negoci.

La DGAIA, Plataforma Educativa i el mirall incòmode del llibre

L’escàndol que envolta la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) és un cas més que s’emmarca dins d’aquest fenomen global. Tal com ha denunciat la pròpia autora en articles recents, el cas exemplifica com l’administració pública ha transferit durant anys la tutela dels infants més vulnerables a una xarxa de fundacions i entitats privades agrupades sota el paraigua de Plataforma Educativa, amb escassa supervisió, opacitat pressupostària i resultats dramàtics.

Estem parlant de centenars de milions d’euros en subvencions públiques, destinades a entitats com la Fundació Resilis, la Fundació Astres o la Fundació Gentis, entre d’altres. Entitats que, segons informes de la Sindicatura de Comptes i de l’Oficina Antifrau, presenten irregularitats en la gestió, mala praxis, sous opacs i un sistema precaritzat d’atenció als menors tutelats. I el més greu: el cas d’una nena de dotze anys violada i explotada sexualment sota la tutela del sistema, mostra com aquest model no només és ineficient, sinó directament perillós per als drets humans.

Quan la filantropia serveix per blanquejar responsabilitats

A Filantrocapitalisme, Emília Olivé ens convida a desconfiar del discurs idealitzat de la filantropia institucionalitzada. La caritat —ens diu— pot servir per netejar consciències, per maquillar escàndols i per perpetuar un sistema on els poderosos es presenten com a salvadors, mentre gestionen la pobresa sense voler erradicar-la.

És una lectura que ajuda a entendre per què determinades fundacions són intocables, per què acumulen prestigi públic i suport institucional, i per què gairebé mai es qüestiona la seva manera d’actuar, malgrat les evidències. En aquest ecosistema, denunciar les seves males pràctiques és sinònim d’anar contra “la solidaritat”, quan en realitat és defensar una solidaritat real, transparent i justa.