Més del 40 % de les llars espanyoles consumeixen habitualment menjar preparat, i el seu consum no deixa d’augmentar any rere any. Aquesta tendència no és anecdòtica. Respon a un canvi estructural en la manera com ens alimentem i ens relacionem amb el temps. Tal com recorda Javier Guzmán, director de Justícia Alimentària, a La Directa, el sistema alimentari industrial “ens ha convidat educadament a sortir de les nostres cuines”. Allò que abans era un espai comunitari, de transmissió cultural i autonomia, ha passat a ser un record.

El resultat? Hem substituït el receptari popular —teixit durant generacions— per productes dissenyats en laboratoris, pensats no per alimentar, sinó per durar més, seduir més i costar menys. La nostra dieta s’ha omplert de productes ultraprocessats, carregats de sal, sucre, greixos de baixa qualitat i additius, que emmascaren la pobresa nutricional d’uns ingredients pensats per resistir la logística global, però no és només una qüestió de salut individual: és una qüestió ecològica, cultural i política.

Vivim en una època en què menjar bé s’ha convertit en sinònim de rapidesa, conveniència i estalvi de temps. De mitjana, dediquem només 6 hores i 20 minuts setmanals a cuinar —gairebé mitja hora menys que fa cinc anys, segons alertava  un estudi de GFK. 

Aquesta reducció del temps domèstic no és casual: és el resultat d’un model econòmic que monetitza la falta de temps. Les grans corporacions alimentàries han sabut convertir la precarietat laboral i la pressa en un nexe comercial perfecte. El temps que no tenim és el temps que la indústria ens ven.

I darrere d’aquesta “comoditat” s’amaga un sistema que externalitza tots els costos socials, ecològics i culturals. Els grans supermercats, que ja controlen més del 70 % del mercat minorista espanyol, decideixen què es produeix, com es distribueix i fins i tot què mengem. Les cadenes de subministrament globales redueixen la diversitat agrícola a uns pocs monocultius rendibles i desplacen la pagesia local, que passa de ser productora d’aliments a proveïdora de matèria primera barata per a la indústria.

Com advertia Elvira Megías a El Salto en l’article “Mercadona, ¿la cocina de tu casa?”, el futur que imagina el magnat Juan Roig és distòpic però possible: “A meitat del segle XXI no hi haurà cuines.” I afegeix: “Espero viure-ho.”

Aquesta idea —les cases sense cuines, els forns convertits en mobles decoratius— és el símbol perfecte d’un model que ens expropia les capacitats: saber cuinar, decidir, combinar, conservar, compartir. Una estratègia que l’economia crítica anomena deskilling: fer-nos incompetents per convertir-nos en dependents.

El menjar industrialitzat no només condiciona la nostra salut, sinó també la salut del planeta. Tot això és, segons Vandana Shiva, el símptoma d’un trastorn metabòlic global. En el seu llibre La naturalesa de la natura, argumenta que el pas dels sistemes alimentaris basats en la biodiversitat a una agricultura industrial dependent del petroli i dels productes químics ha alterat el metabolisme del planeta.

Aquesta “industrialització de la vida” ha fracturat els cicles naturals de la Terra, incrementat la contaminació i erosionat la fertilitat dels sòls, fins al punt que el que ella anomena “trastorn metabòlic” és literalment la malaltia del sistema Terra.

Tal com exposa Xavier Oliva a El Periódico, més d’un terç de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle provenen del sistema alimentari. La refrigeració, el transport i el malbaratament dels aliments són tres de les principals causes d’aquesta petjada de carboni.

A més, la producció d’aliments utilitza el 40 % de la terra cultivable i el 70 % de l’aigua dolça disponible, segons la FAO. Aquesta pressió ecològica s’agreuja amb la globalització del consum: mengem baies dels Andes, alvocats de Mèxic o soja del Brasil, mentre els nostres territoris perden biodiversitat i sobirania.

Els aliments exòtics o “superfoods” arriben a nosaltres després de travessar mig planeta, generant més emissions que beneficis. La seva aura de salut sovint amaga processos intensius, additius químics i un model extractivista que destrueix ecosistemes i comunitats locals.

En aquest context, l’auge dels “mercaurants” —espais híbrids entre supermercat i restaurant— consolida una nova dependència: la d’un consumidor desconnectat del seu menjar i dels seus orígens, incapaç d’identificar el cost real d’allò que posa al plat.

Per a Shiva, la solució no passa per l’aliment sintètic ni per la biotecnologia corporativa, sinó per reconèixer i restaurar les lleis ecològiques de la natura. Això implica apostar per processos regeneratius, agricultura ecològica, sobirania alimentària i coneixement local.

La seva proposta és, alhora, ecològica i política: un retorn a la biodiversitat com a font de salut i llibertat. Perquè la pagesia no sigui esclava de les llavors patentades, i perquè cuinar no sigui un luxe, sinó una expressió de sobirania.